CARES (2)

(Pere-Màrtir Brasó. 2009)

"Ho podria dir d'una altra manera. Els retrats de Bacon són la interrogació sobre els límits del "jo". ¿Fins a quin grau de distorsió un individu continua sent ell mateix? ¿Fins a quin grau de distorsió una persona estimada continua sent una persona estimada? ¿Durant quant de temps una cara estimada que s'allunya dins de la malaltia, dins de la follia, dins de l'odi, dins de la mort, continua sent recognoscible? ¿On és l'última frontera en què un "jo" deixa de ser un "jo"?"

Milan Kundera ("Una trobada", -El gest brutal del pintor: sobre Francis Bacon-)

CARES (1)

(Pere-Màrtir, 2009)

"¿Què ens queda, quan hem baixat fins allí?

La cara;

la cara que amaga "el tresor, la palleta d'or, el diamant amagat", que és el "jo" infinitament fràgil, esgarrifant-se dins d'un cos;

la cara on clavo la mirada a fi de trobar-hi una raó per viure aquest "accident desproveït de sentit" que és la vida."

(M. Kundera. "Una trobada" -El gest brutal del pintor: sobre Francis Bacon-)

PREMI TORRES GARCÍA

Com que veig que aquest concurs comença a tenir connotacions semblants a les del cartell de les Santes, m’afegeixo al safareig en forma de reflexions en veu alta, que probablement no agradaran a tothom ni ho pretenc, només faltaria.

A mi, quan em trobo bé (creuem els dits) em va l’animus provocandi , ja ho sabeu. I la crítica constructiva, encara que aquest concepte és subjectiu, i de la construcció a la "de-construcció" només hi va un Ferran Adrià o algun d’altre artista seleccionat a Kassel , Venècia o Mataró...

Així doncs, entrem en materia: penso que és una molt bona idea aquesta biennal quant a concepte. Però no pot ser que el jurat seleccioni les obres a partir d’una foto. Ja ho sabem que en d’altres concursos també ho fan, perque és molta feina, però no és una excusa que em valgui. On queda la textura, el tacte, les rascades, els colors reals i els matisos, l’olor, el misteri i l’emoció de la obra?

Ja sabem que ho fan així per “preseleccionar” només i que posteriorment si que veuen, en directe, l’obra dels seleccionats per triar guanyador i guardonats. Però un jurat dit de prestigi no ho hauria de fer, per ètica i sobre tot per estètica, que és del que es tracta l’assumpte...

Una altra cosa: massa parlaments i discursos. Repetitius com sempre. La majoria del públic són artistes participants, amics i familiars i això requereix un tractament més atractiu i dinàmic, donant més protagonisme als artistes en general i guanyadors en particular. S’han de fer formats d’inauguració atrevits, nous, actuals. Cansa una mica massa xerrameca protocol·lària i oficial.

Res a dir quant a les obres seleccionades. Aquí si que hi entren diversos factors: qualitat de l’obra, currículum, conveniència, sort. Moltes coses i algunes molt subjectives. Però això si que és feina del jurat...

Personalment ,el nivell d’aquesta tercera edició m’ha semblat molt correcte. Amb una dotzena d’obres interessants. M’agraden molt els quadres presentats per Marta de Olano (“Sin título”), Josep M. Codina (“Memòria”) i Domingo Beltran (“Barca de la vida V”).

BARÇA

(Pere-Màrtir)

Campions d'Europa! Reflexions, observacions i constatacions post partit:

1.- Tots aquells barcelonistes que dubtaven del tàndem Laporta-Guardiola, a principi de temporada i fins fa poc (bàsicament per connotacions polítiques...), que comencin a reflexionar i admetin que mai, el Barça, havia tingut uns personatges tan determinants per aconseguir ser els millors del món.

2.- La samarreta del Barça anuncia Unicef i no cobra per això. Paga i col·labora. La del Manchester cobra per anunciar AIG, una empresa financera en bancarrota, insuflada de diners pel Bush i plena de directius corruptes i pocavergonyes que es van dilapidar les subvencions anant de vacances. Per cert, el R. Madrid anuncia una casa d’apostes...

3.- Parlant del Real Madrid: Cristiano Ronaldo dona el perfil exacte per jugar allà. Un bon jugador, mal criat, xulesc i de mal perdre. Per a ells i les casa d’apostes...

4.- Antena 3. De pena. Anunciar “Los hombre de Paco” i d’altres xorrades durant la final de la Champions és simplement ridícul. Posar la pantalleta petita mentre hi ha l’entrega de la Copa i tota la festa, per poder seguir fent publicitat a la resta de la pantalla és impresentable. Amb el Real Madrid haguessin fet el mateix? I en Bakero i en Ferrer, deuen tenir una clàusula per fer veure que ja no són barcelonistes? Els fa vergonya demostrar-ho?. Sort que s’ha acabat el contracte d’Antena 3 amb la Champions... buf!

5.- Ha guanyat la creativitat, l’espectacle i l’esperit d’equip. Han perdut la força física (quasi violència), el joc individualista, personalista i especulatiu, encara que perillós.

6.- El millor elogi que és pot dir d’aquest Barça és que fins i tot a molta gent que no l’interessava això del futbol, s’hi han aficionat!

7.- El nivell de gamberrisme en general (d’uns quants, bastants) a l’hora de les celebracions està pels núvols. Què passa: es folla poc, la crisi, massa alcohol mal begut, droga a punta pala...?. I a Mataró, en particular, potser que les autoritats competents (?) s’ho comencin a fer mirar. Jo sóc d’esquerres, gens racista, integrador i “cruillero de cultures”. Però crec que ja toca menys permissivitat a determinats col·lectius d’immigrants que tots sabem. O no?

MATARÓ. MIRADES

(Pere-Màrtir)

Demà s'acaba l'exposició "Mataró. Mirades" dels 25 anys de la revista Capgròs, on s'ha fet en el local de la redacció una col.lectiva d'artistes de Mataró, pintors i fotògrafs. 25 mirades...

Si no m'ho demanen, no acostumo a explicar massa els meus quadres. En aquest cas, però, reprodueixo el que em van demanar per a la revista de la setmana passada (del 22 al 28 de maig).

"La vida són seqüències, èpoques, etapes que passen i és cremen. S'obliden, marquen, transformen... Aquest quadre és el primer que vaig pintar tot just sortir de l'hospital on he estat recentment ingressat. Seqüències de la vida: fa temps que pinto a l'instant, al moment i segons l'ànim que tinc de comunicar-me o expressar-me. Aquesta tela és sobre Mataró (curiosa paraula: Matar...ó). Les sequències, una d'elles atrapada al mig amb tiretes (un producte molt nostrat i molt d'hospital), on hi ha una fotografia, feta a prop de la platja, d'una palmera, una xemeneia i un fanal i remarcada o atrapada amb un traç gruixut i negre a l'oli.

Tècnica mixta per expressar el Mataró que ara passa per la meva vida. O a l'inrevés... Ara no tinc temps per històries llargues i evocadores. Cada minut és una seqüència de la vida. I l'haig de captar en un gest, sigui amb pintura, amb tinta o amb l'alè..."

ENCÀRRECS

(Pere-Màrtir Brasó)

Com alguns dels que seguiu l’Animus Provocandi sabeu, aquest Sant Jordi vaig fer la portada del suplement cultural en català, del diari ABC.

Pels que a més de llegir-me em coneixeu, sabeu que no sóc gaire sospitós de haver-me passat a segons quina premsa i menys a segons quines tendències politiques.

No ho escric pas com a justificació (a hores d’ara no justifico res del que faig, encara que jo mateix no n'estigui d’acord...), però per a mi no deixa de ser una mica “curiós” que després de tota una vida –personal i artística- exercint de català, catalanista i independentista (pacifista i culer, per més dades), el penúltim encàrrec que vaig rebre per fer un Sant Jordi, va ser l’abril de l988, per a la desapareguda i desconeguda revista “L’Espiell” (Portaveu de col·lectius liberals catalans).

Editada a Barcelona, el seu gerent era el mataroní Jesús Prujà i Puig. Revista de culte, al menys per a mi i quatre més i que va tenir una curta vida.

Doncs ara he rebut, d’un mitjà que mai hagués pensat, el segon encàrrec per a un Sant Jordi, més de vint anys després. I amb total llibertat artística i creativa. Reflexionem-hi, germans...

NOVA MINISTRA

(Pere-Màrtir)

Ja tenim (tenen) nous ministres. A Cultura (de fet, a hores d’ara, és l’únic ministeri que m’interessa una mica, tipus travessa que mai encerto, encara que per a mi no caldria ni que existís) han canviat a César A. Molina per Ángeles González-Sinde. Apa que no es nota que en Zapatero fa la pilota als cineastes espanyols..No per res, no.

Resulta que aquesta senyora simpatitza amb el “Manifiesto por la lengua común” i opina (o opinava el 2008) que “Hay autonomías donde los niños saben desenvolverse sólo en su lengua materna”.

Té raó: aquestes autonomies són totes les de l’Estat espanyol excepte Galicia, Euskadi i Catalunya, on els nens és desenvolupen, com a mínim, en dues llengües... I des de sempre.